‘L’Assumpció’ és el brutal disc debut de La Maria

Malgrat haver-nos avesat al caos acústic de la societat postindustrial, encara hi ha un so que ens interpel·la com no ho fa cap altre. La veu humana, en efecte, i més si se’ns adreça en forma de cançó tradicional —amb aquells arcs melòdics emboscats en el més profund del nostre inconscient i aquella melismació encastada en obscurs codis genètics— dispara en nosaltres ressorts sensitius insospitats, ens ataca per la via física i la intel·lectual i ens pot suscitar una commoció punyent i duradora.

Quan l’1 de novembre de 2021 el vídeo de la Maria interpretant una vella cançó d’Alcàsser es féu viral, no havia passat res més que això, una petita commoció estètica enaltida per l’efecte multiplicador de la xarxa. La veu de la Maria, sigil·losa, trencadissa, delicadíssima, rica de besllums i subtilesa, enamorava a la primera escolta, reforçada per la senzillesa de la cançó i les amables curvatures del seu traçat musical. Educada en el cant valencià de la mà de Xavier de Bétera — només el topònim ja suggereix una noble genealogia—, Maria Bertomeu havia fet seus els secrets de l’ofici, n’havia interioritzat les formes més esquives i exigents i les amalgamava amb la seua expressió ingràvida i sempre un poc adolorida.

Per al seu primer enregistrament, Maria ha volgut seguir pouant en la fondària del passat però serveix l’aigua fresquíssima en una vaixella nova guarnida amb cantells, colors i ornaments absolutament contemporanis. Resulta sorprenent, en una intèrpret tan jove, la maduresa amb què incorpora el llenguatge tradicional al discurs que vol desplegar: una seqüència de peces que expliquen l’experiència d’aclaparament, creixement i assumpció que va viure amb la viralització i la sobreexposició pública. Sis romanços, com diu ella, encastats entre dos talls de veu on conversa amb les seues iaies, per on aguaiten ara una roda d’acords amb irrebatible sabor popular —el més cultes dirien “tocats per dalt” —, adés un compàs afandangat amb aires de malaguenya, més tard un raspit de guitarra que identficaran els amants del cant d’estil o, per acabar-ho d’adobar, el ressò de dos fragments enllaçats del Misteri d’Elx que precedeixen una conclusió natural: la mateixa modesta havanera que ho va començar tot.

La veu, tot i els filtres que l’engalanen, discorre per camins primitius, seguint el full de ruta de la vocalitat musical autòctona. amb una expressivitat enlluernadora on no sabríeu dir que té més pes: carisma, dicció o sensibilitat. La barreja de sons orgànics i electrònics que l’envolta —gentilesa del productor Tono Hurtado—, audaç per fora i substanciosa per dins, hi manté un diàleg hipnòtic que sutura les fractures del temps i crea una impagable il·lusió de continuïtat: l’ahir, l’avui i el demà reunits en un espai sense rellotge ni edat pel miracle epifànic de la cançó.

La densitat de tot plegat aborrona. Hi ha tradició i transgressió, foscor i espurneig, serenor i espasme. Una comunió de forces antigues i modernes posades al servei del sentiment, l’emoció, el calfred que eriçona pell i memòria.

Text: Josep Vicent Frechina